Almoina

La va veure a la porta d’un supermercat demanant almoina, era jove, vint i tants. Què era el que la hi feia atractiva? No s’ho explicava, portava la roba bruta, no tacada sinó bruta de fer temps que no es renta en condicions, els ulls de la noia, plorosos, no semblaven amagar l’engany.

Va intentar anar-se’n vàries vegades, però alguna cosa el portava de nou cap a ella. – Potser si ... No, és una bestiesa. – Remugava. Al final es va decidir, se li apropà. – Has esmorzat? – Ahir no vaig sopar. – Vine. – A què? – Vols esmorzar? – Sí. – Doncs, vine.

Van entrar a una cafeteria, la mestressa els mirava malament però no va dir res, ell va demanar un cafè i li va dir que demanés el que volgués, els ulls de la noia s’anaven darrera un entrepà de truita a la francesa d’un dels clients, però callava. – Per ella un entrepà de truita a la francesa i un cafè amb llet? – Sí, gràcies. – Va respondre la noia.

Mentre portaven la comanda ell va començar a explicar-se, si més no a intentar-ho. – Ja sé que et semblarà estrany això, però crec que, si m’acabo d’explicar bé podem arribar a un acord. – Ella se’l mirava una mica desconfiada, però aquell esmorzar de franc pagava el risc.

Ell continuava divagant en les seves explicacions mentre ella engolia l’entrepà desesperadament. – Voldria saber alguna cosa de tu. Vius amb la família? – Ella el fità. – Visc sola, no tinc marit, no tinc fills, no tinc ... no tinc res.- Una llàgrima que queia per la galta va ser engolida per la màniga del jersei.

Ell la mirava sense saber que fer. – Et drogues? – Va deixar anar graponer. – Suposo que és una explicació al meu estat. – Va dir ella, molesta. – No, no em fico res. Content? – Perdona’m, de vegades no tinc gens de tacte. - Es va excusar ell.

Desprès de repensar-s’ho al final va parlar. – Necessito algú que en tingui cura de casa meva, treballo molt i quan arribo no tinc ganes de posar-me a netejar, de vegades he de menjar de bar perquè quan arribo el frigorífic és buit. Tens on dormir?

Ella es quedà pensant una estona. – Sí, es clar, a un caixer del carrer Aribau, si més no, no passo fred. M’estàs proposant que faci de minyona? – Sí, crec que és el que t’estic proposant. – Ella va riure. – Perdona, pensava que m’anaves a dir de cardar a canvi de cèntims. – L’Hauries acceptat? – Ella va deixar de riure. – T’he de respondre? – No, deixa-ho, ... el meu cap de vegades dona moltes voltes.

Van seguir parlant una estona, ell li va explicar que disposava d’una habitació buida, amb un llit, no gaire còmode, però. Van acordar un preu per la feina que faria, les feines a fer, els dies de lliurament i d’altres detalls. – Quan podries venir? – Ara seria molt aviat? – Ell es quedà pensant. – No he tingut temps de preparar res. – No cal.

Tots dos van anar cap a casa de l’home, parlant de nimietats, fins i tot es van permetre algun acudit. Al arribar li va ensenyar la casa, l’habitació d’ell, el menjador, la cuina, el safareig, l’habitació d’ella, el bany. – Si vols pots fer-ho servir per dutxar-te, ara. – Es va quedar callat per un moment. – Perdona’m volia dir ... – No pateixis, sé que faig pudor. Però no tinc res mes per posar-me ... – Ell va rumiar una mica, va entrar a la seva habitació i sortí amb un barnús. – Ho sento, és tot el que tinc. – Home, per estar per casa pot haver-hi prou, però ... Seria molt demanar una petita bestreta en forma de roba? – Suposo que no. – El que passa és que jo no puc anar a comprar-la. – Bé ja aniré jo, una camisa i un pantaló? De quines talles?

Ella agafà un bolígraf i un full d’un bloc de notes i va apuntar el que necessitava i la talla de cada cosa, ell es va mirar la llista i es va envermellir – Algun problema? – Dona, jo ... les calces i el sostenidor .. em fa una mica de cosa ... no sé. – No voldràs que faci servir uns calçotets teus. – No es clar, però aquestes coses són una mica personals, i si no t’agraden?.

Ella va riure – Blanc i baratet, és sols per sortir del pas. – Li va dir mentre es ficava al bany amb el barnús a la mà, just abans de tancar la porta va treure el cap i va dir. – Gràcies.

Ell se’n va anar al centre comercial a buscar la comanda, va veure una botiga de roba, buida de clients i sols una dependenta jove, va entrar i desprès de saludar li va atansar el paper. – Necessitaria comprar això. - La noia mirà la llista, somrigué i preguntà. – Per la xicota? – Ell va envermir. – No, d’això ... és una mica difícil d’explicar ... ella vol una cosa senzilla ... és que ...

La seva ment va fer un salt en el buit i s’inventà una història versemblant. – Acaba d’arribar en avió i li han perdut les maletes, no te res que posar-se, m’entén? – La dependenta sembla convençuda, obre uns calaixos i treu les peces íntimes. – Voldrà elegir-les vostè? – No, no sabria com ...

– D’acord, miri, li poso aquestes calcetes tenen unes puntetes que fan molt sexi ... – Ell va envermellir encara més. – No, sisplau, si vostè pensa que estan bé, ja n’hi ha prou. – d’acord. – Diu ella. – La camisa i el pantaló voldrà elegir-los? O prefereix que ho faci jo també? – Faci-ho vostè, sisplau.

La dependenta, acostumada a lloar les peces que ven, a convèncer la gent per que es portin allò que no pensaven se sentia incòmoda. Va elegir un texans normalets i una camisa blanca sense pretensions. – Voldrà alguna cosa més? També tenim roba d’home. – No, gràcies, com li he dit és una emergència, li diré on l’he comprat. Gràcies.

De tornada se la trobà amb el barnús, assecant-se el cabell amb una tovallola, el barnús deixava veure la pell lluent del pit, ell es quedà embadalit, ella es cordà una mica més, sense esverar-se i amb un somriure trapella. – L’has comprat? – Sí, tot, aquí. – Va dir ell sobreposant-se a l’embadaliment.

Ella agafà la bossa i, desprès d’un gràcies es tancà a l’habitació. Una estona desprès va sortir ja vestida. – T’has gastat una fortuna en això. Que no hi ha un hiper per aquí? T’hauria sortit a meitat de preu, com a mínim. – A l’hiper se m’hauria fet etern el agafar allò. – Les calces? – Sí. – Ella, amb un somriure li agraí i se’n tornà a la seva habitació, volia descansar, potser pensar.

Els dies transcorregueren amb normalitat, de dilluns a divendres ella mantenia el pis net i la roba endreçada, al frigorífic hi havia menjars preparats, tal com ell li havia indicat, ella sols havia de cuinar per si mateixa.

Ell s’anava al matí, d’hora i tornava a quarts de nou tocats, li deia bon vespre, feia una dutxa ràpida i es feia un sopar ràpid, li deia bona nit i es tancava a la seva habitació, A dins, encenia la televisió o llegia o escoltava música.

Els dissabtes al matí passaven comptes, revisaven el rebost i feien la llista de la compra general. Desprès de dinar, únic moment en que tots dos menjaven junts, ell feia una dutxa, es vestia i se n’anava i no tornava fins quarts de quinze.

Ella tenia tot el dissabte a partir del migdia fins dilluns al matí per allò que volgués. Al principi va aprofitar per anar a comprar-se roba, desprès per anar al cinema, a prendre una copa, o alguna discoteca. Poc a poc es quedava més a casa. No tenia sentit, però s’esperava sense dormir fins que sentia com s’obria la porta.

Un dissabte, tot dinant, ella va començar a parlar. – Ja sé que no tens perquè donar-me explicacions, però tinc curiositat per saber on vas els dissabtes. – Ell se la fità, el semblant se li va enfosquir. – No facis preguntes de les que no vulguis sentir la resposta. – Disculpa’m, sols era curiositat.

Ella va passar-se la tarda remugant, per què sentia aquella angoixa? Per què volia saber que feia ell? Sense adonar-se es va trobar a l’habitació d’ell, asseguda al llit, els ulls se li van omplir de llàgrimes i es va deixar caure.

Quan ell va tornar, se la va trobar dormida a sobre el llit, abraçada al coixí. Es va posar una mica neguitós. Com s’ho feia per despertar-la ara? Va pensar d’estirar-se al sofà i deixar-la dormir. Però al final va decidir-se, se li va apropar, cridant-la pel nom, movent-li l’espatlla lo mes suau que sabia.

Ella va obrir els ulls, de sobte es va recordar d’on era, es va aixecar d’un salt. – Perdona’m, no sé que m’ha passat, jo, jo ... – No passa res, tranquil·litzat. Au, ves a la teva cambra.

Al matí, en esmorzar, es miraven neguitosos, ell li voldria preguntar, però no gosava fer-ho, no fos cas que pensés que la renyava. Ella rumiava sobre el que havia pensat mentre plorava. Al final, com no, va ser ella la que trencà el silenci. – Estic disposada a sentir la resposta.

Ell es va quedar parat, per un moment no sabia de què li parlava. – Ah, val, n’estàs segura? – Sí. – Que és l’únic que no t’he demanat mai? – Ella callava, pressentia la resposta, però no volia ser ella qui ho digués. – Què és?
Ell es va aixecar, nerviós, fins i tot enfadat. Li costava dir-ho, reconèixer-ho. – Doncs, sí, vaig de putes. Què? Ja he caigut prou avall? – Ella se’l mirava tractant de no esverar-se. – Perdona, però un home com tu, no diré que cada dissabte, però no em crec que no puguis lligar.

Ell va tornar a seure. – Sí, clar, segurament si no fos un cagat, sí que lligaria. Però si quan se m’acosta una dona, surto per cames! No, ja fa temps que vaig decidir que no. – Van quedar tots dos callats. Ella es va vestir i se’n va anar tot el diumenge fora, es va perdre per jardins i passeigs, va dinar a un xinès i va tornar amb nit tancada.

Quan va entrar ell estava mirant la televisió, en veure-la va apagar de seguida. Ella es va treure la jaqueta i va deixar la bossa. – Què miraves? – No res. – Puc mirar-ho amb tu? – Es que ... és una pel·lícula ... – porno? – Ell s’envermellí. – Sí. – Doncs la vull veure, puc?.

S’assegué al seu costat i va encendre la televisió sense esperar la resposta. Van veure la pel·lícula plegats, en acabar ella li digué. – Saps, avui he pres una decisió. No penso viure més en aquesta casa si continues anant de putes.

Ell es sentí amoïnat. – Ja, l’entenc, val, et faré la liquidació. – Es va aixecar li va preparar un taló i li va donar. – Pots dormir aquí aquesta nit si vols, fins i tot si necessites uns dies... – Ella va agafar el taló se’l va mirar, va somriure i el va fer bocins.

Ell s’havia quedat palplantat, no entenia res, ella s’aixecà, l’agafà del coll de la camisa i, tirant-lo cap a ella, li va fer un petó. Quan van separar els llavis ella el mirà. – M’has entès ara? – Ell no responia estava petrificat. – Però ... jo ... tu ... – Calla i anem. – On? – On? Desprès de les marranades que hem vist? Al llit! Au passa! Amor.