Primera.
Com em costa callar, i és que és tan fàcil fer-me rajar! De vegades unes vol explicar per apaivagar una situació i l’únic que aconsegueix és encendre-la més, i al final has de mossegar-te la llengua. - No diguis res més, calla, no segueixis, deixa-ho estar. – Però és que em vull explicar, vull aclarir les coses, vull arribar a la pau per l’enteniment, no girant l’esquena!
Però no ets prou hàbil per fer-ho i la situació s’allarga es fa eterna i et veus en un combat de galls del que no saps sortir-te’n. Llavors dius para! I fas una explicació de per què vols parar, però la mateixa explicació porta la llavor de la discussió.
Acabes intentant portar la discussió a un canal on pugui o apaivagar-se o esclatar amb tota la seva força sense víctimes col·laterals, però l’esforç és inútil, i no saps ben bé com sortir-te’n.
I al final optes per callar, per deixar-ho estar, per mossegar-te la llengua. I descobreixes que, en comptes de sentir-te bé per haver-hi posat punt i final, et sents malament, et sents una buidor a dins que no saps explicar.
Segona.
Aquesta és bona! Sí, em molesta aquesta situació, però no, no és veritat, estic en una baralla de galls, però em sento gall, m’agrada la lluita, i el que em molesta és que l’he de fer amb delicadesa, lligant curt la fera que porto dins, que voldria formar-la, desbarrar i lluitar sense treva, fins al final.
I més quan sents, i parlo del que sento jo, no pas que sigui així, que l’oponent també te ganes, permeteu-me la gosadia, és com quan vols sexe i sents que l’altre vol sexe també.
I quan al final optes per callar, et mossegues la llengua empassant-te la ràbia, haver de rendir-me no m’agrada i menys quan em sento prou fort per lluitar, i m’odio per permetre’m aquesta feblesa i la fera em devora per dins.
Tercera.
Però la veritat és que no vull fer això al meu bloc, no us ho vull fer, és per això que deixaré que la meva fera es queixi un temps, que es calmi, i seguirem el camí. I perdoneu l’orgull contingut d’aquest blocaire que us ha amargat algunes lectures.
Com em costa callar, i és que és tan fàcil fer-me rajar! De vegades unes vol explicar per apaivagar una situació i l’únic que aconsegueix és encendre-la més, i al final has de mossegar-te la llengua. - No diguis res més, calla, no segueixis, deixa-ho estar. – Però és que em vull explicar, vull aclarir les coses, vull arribar a la pau per l’enteniment, no girant l’esquena!
Però no ets prou hàbil per fer-ho i la situació s’allarga es fa eterna i et veus en un combat de galls del que no saps sortir-te’n. Llavors dius para! I fas una explicació de per què vols parar, però la mateixa explicació porta la llavor de la discussió.
Acabes intentant portar la discussió a un canal on pugui o apaivagar-se o esclatar amb tota la seva força sense víctimes col·laterals, però l’esforç és inútil, i no saps ben bé com sortir-te’n.
I al final optes per callar, per deixar-ho estar, per mossegar-te la llengua. I descobreixes que, en comptes de sentir-te bé per haver-hi posat punt i final, et sents malament, et sents una buidor a dins que no saps explicar.
Segona.
Aquesta és bona! Sí, em molesta aquesta situació, però no, no és veritat, estic en una baralla de galls, però em sento gall, m’agrada la lluita, i el que em molesta és que l’he de fer amb delicadesa, lligant curt la fera que porto dins, que voldria formar-la, desbarrar i lluitar sense treva, fins al final.
I més quan sents, i parlo del que sento jo, no pas que sigui així, que l’oponent també te ganes, permeteu-me la gosadia, és com quan vols sexe i sents que l’altre vol sexe també.
I quan al final optes per callar, et mossegues la llengua empassant-te la ràbia, haver de rendir-me no m’agrada i menys quan em sento prou fort per lluitar, i m’odio per permetre’m aquesta feblesa i la fera em devora per dins.
Tercera.
Però la veritat és que no vull fer això al meu bloc, no us ho vull fer, és per això que deixaré que la meva fera es queixi un temps, que es calmi, i seguirem el camí. I perdoneu l’orgull contingut d’aquest blocaire que us ha amargat algunes lectures.
10 comentaris:
alguna cosa m'he perdut...
Sempre passa que hi ha dies en què diries les coses clares però et sents tal i com comentes, que no sigui res...
Avui s'han donat uns quants casos a la meva feina com els que comentes. Moltes coses que s'haurien d'haver dit, però que s'han quedat dins, i que s'han comentat només entre uns quants, generant encara més mala maror. Que difícil és aturar aquestes tendències.
estic totalment d´acord amb en xexu. però, la veritat, en aquest cas que tu expliques penso que no val la pena.. de veres (bé, si es el que penso i crec que no m´equivoco..)
res, que salut i a prendre´s les coses amb tranquil.litat... i mira que em costa a mi també, eh?? però no val la pena un enfrontament directe. no en traus res. solament el fet de treure aquella rabia continguda que portes dins.. el que passa es que quant l´has tret.. potser estarás com al principi i tampoc hauras acabat aclarint res de res....
salut
A mi també em passa una mica...
Sempr resulta millor dir les coses sense dirles, afegir un xic d'ironia amgada darrere d'expresions banals!
...és el que em penso que és??
en vols parlar?
Ostres!, de vegades has de dir el que sents i no callar-te, però quan et busquen i et busquen... No sé, una bona retirada a temps és millor, tot i que a tu no et faci sentir bé, tot i que et faci sentir que has perdut! Hi moments en els que és millor callar... Tot i que sigui difícil!
Potser és perquè et deixes condicionar pel mitjà, que et fa covard. O perquè en el fons no senties prou segurs els arguments que havies de fer servir. Les baralles lingüístiques... i els galls que decideixen no cantar més.
Lant: No pateixis, no és res important.
Cesc: Per això es suposa que som adults, per saber quan hem de callar.
Xexu: El problema és saber que perds i que guanyes amb el que decideixes fer.
Aina: N'estic totalment d'acord amb el teu raonament, no cal afegir-hi res més.
Finestreta: Penso que tothom es pot trobar així en algun moment.
Glam: Però no sempre estem inspirats
Núr: ;)
Gem: Totalment d'acord.
La lluna cada dia: Déu n'hi do quin nóm, benvinguda. Covardia? No pas, no en aquest cas. Arguments poc convincents? No, era el destí, si discuteixo amb algú ha de ser per assolir un objectiu, i si cda vegda t'allunyes més de l'objectiu, quin sentit te discutir o lluitar o ...? Quan el gall decideix és que ja no és gall, és home (o dona, tant fa).
Publica un comentari a l'entrada