L’Ada i la Lídia estan prenent un cafè al acabar la jornada, la Lídia està una mica neguitosa, es mira l’Ada, i al final es decideix. “I així, què t’expliques de la teva nova vida?” “Poca cosa, sí, els homes em miren, però alguna cosa no funciona, no se m’apropa ningú.” Li respon l’Ada una mica decebuda.
“Saps, potser el problema és que no els hi dones peu, si hi ha algú que t’agradi li hauries de fer algun senyal, sinó, la majoria dubtaran de dir-te res. Darrerament els tenim molt acollonits.”
“Ja, però és que em fa una mica de tall, no tinc experiència, no sabria ni per on començar.” La Lídia se la mira, sospira i es llença. “Escolta’m, et parlaré clar. Si en algun moment et molesta el que et dic i no vols que continuï, dius prou i no segueixo. Però m’has de prometre que no li diràs a ningú el que et digui ara.”
L’Ada se la mira una mica espantada, un pessigolleig a la panxa li diu que aquella conversa no serà trivial. La curiositat però guanya la partida. “Està bé, et prometo que mai ningú no sabrà el que parlem ara.”
La Lídia agafa aire i comença la seva explicació. “Veuràs, el meu marit i jo, fa un temps que hem eixamplat la nostra vida de parella. De primer vam provar amb joguines, i comportaments que, se’n surten del que seria una relació clàssica o ‘procreadora’. Em segueixes?” L’Ada assenteix. “Francament crec que si no l’haguéssim fet ara ja seriem separats i, per altra banda, des que fem tot això em sento més feliç. No sé si te’n fas la idea.”
L’Ada pensa un moment i, amb un to irònic, li diu “Dona, tenint en compte la meva extensa experiència en el tema, doncs no, però molt en temo que fins que no el visqui no ho sabré.” Ambdues riuen.
la Lídia se sent alleugerida i segueix. “Tens raó. Doncs fa uns dies que em rondava la idea de fer una festeta a casa, una festa una mica especial, on li portaria un regal al meu marit.”
L’Ada se la mira i diu. “Bé, suposo que li compraràs alguna cosa d’aquestes, no?” La Lídia somriu. “No. No es tracta de comprar cap joguina eròtica. Voldria portar-li una noia.” Els ulls de l’Ada es converteixen en plats, la Lídia, en veure que l’Ada no para boca, segueix. “Diem que jugaríem tots tres. El joc, m’imagino, ja saps quin és. I la proposta és que siguis tu.”
L’Ada es sent marejada, tracta de dir alguna cosa, però es veu movent les mans com si espantés mosques. Quan és recupera li contesta. “Però ... vols que el teu marit em faci ...?”. “I jo també, aquí hi jugarem tots, es clar si tu vols.”
Es fa un silenci, l’Ada es perd en els seus pensaments, La Lídia comença a pensar que no ha estat bona idea. “Potser no te l’hauria hagut de dir, disculpa’m, no voldria ...” “Calla, sisplau.” Li diu l’Ada d’una manera que la Lídia interpreta com un retret. “Perdó.” Diu la Lídia al moment en que se li escapen unes llàgrimes.
“Per què plores?” Li pregunta l’Ada. “No ha estat bona idea dir-t’ho i ara m’odiaràs.” “Au va, calma’t. Una pregunta, ja comptes que sóc verge?” A la Lídia se l’il·luminen els ulls. “Si, es clar, però això no és problema.” “Però, pel que he llegit, s’ha de trencar el ...” L’Ada dubta de fer servir la paraula. “l’himen.” Li completa la Lídia. “Sí, això. I com ho farem? I que hauré de fer jo? I què dirà el teu marit? I això no és trencar la fidelitat? ...”
La Lídia, atabalada per les preguntes, la talla “Para, para, una pregunta darrera una altra. És infidelitat si un el fa d’amagat de l’altre, en aquest cas jo li faig un regal, el meu marit estarà content, jo estaré contenta i tu espero que també. Pel que has de fer no pateixis, al principi t’anirem guiant, i quan menys t’ho esperis seràs tu la que facis coses. Pel que fa a l’himen no pateixis, no hi pensis.”
La Lídia calla, espera que l’Ada digui alguna cosa, l’Ada se la mira. “Nosaltres dues també ...?” “També.” Li respon la Lídia. “Però això serà una vegada i prou o serà per sempre?” La Lídia se la mira amb un punt de malícia i li mormola. “Pel moment serà una sola vegada, però desprès podem parlar ...”.
A L’Ada se li dibuixa un somriure. Mira a l’entorn assegurant-se que no hi ha ningú conegut, abraça a la Lídia i li fa un peto als llavis. “Espero que això no sigui infidelitat”. Li diu somrient a la Lídia. ”Tranquil·la li explicaré al Joan en el seu moment, ara espatllaria la sorpresa.”
“Saps, potser el problema és que no els hi dones peu, si hi ha algú que t’agradi li hauries de fer algun senyal, sinó, la majoria dubtaran de dir-te res. Darrerament els tenim molt acollonits.”
“Ja, però és que em fa una mica de tall, no tinc experiència, no sabria ni per on començar.” La Lídia se la mira, sospira i es llença. “Escolta’m, et parlaré clar. Si en algun moment et molesta el que et dic i no vols que continuï, dius prou i no segueixo. Però m’has de prometre que no li diràs a ningú el que et digui ara.”
L’Ada se la mira una mica espantada, un pessigolleig a la panxa li diu que aquella conversa no serà trivial. La curiositat però guanya la partida. “Està bé, et prometo que mai ningú no sabrà el que parlem ara.”
La Lídia agafa aire i comença la seva explicació. “Veuràs, el meu marit i jo, fa un temps que hem eixamplat la nostra vida de parella. De primer vam provar amb joguines, i comportaments que, se’n surten del que seria una relació clàssica o ‘procreadora’. Em segueixes?” L’Ada assenteix. “Francament crec que si no l’haguéssim fet ara ja seriem separats i, per altra banda, des que fem tot això em sento més feliç. No sé si te’n fas la idea.”
L’Ada pensa un moment i, amb un to irònic, li diu “Dona, tenint en compte la meva extensa experiència en el tema, doncs no, però molt en temo que fins que no el visqui no ho sabré.” Ambdues riuen.
la Lídia se sent alleugerida i segueix. “Tens raó. Doncs fa uns dies que em rondava la idea de fer una festeta a casa, una festa una mica especial, on li portaria un regal al meu marit.”
L’Ada se la mira i diu. “Bé, suposo que li compraràs alguna cosa d’aquestes, no?” La Lídia somriu. “No. No es tracta de comprar cap joguina eròtica. Voldria portar-li una noia.” Els ulls de l’Ada es converteixen en plats, la Lídia, en veure que l’Ada no para boca, segueix. “Diem que jugaríem tots tres. El joc, m’imagino, ja saps quin és. I la proposta és que siguis tu.”
L’Ada es sent marejada, tracta de dir alguna cosa, però es veu movent les mans com si espantés mosques. Quan és recupera li contesta. “Però ... vols que el teu marit em faci ...?”. “I jo també, aquí hi jugarem tots, es clar si tu vols.”
Es fa un silenci, l’Ada es perd en els seus pensaments, La Lídia comença a pensar que no ha estat bona idea. “Potser no te l’hauria hagut de dir, disculpa’m, no voldria ...” “Calla, sisplau.” Li diu l’Ada d’una manera que la Lídia interpreta com un retret. “Perdó.” Diu la Lídia al moment en que se li escapen unes llàgrimes.
“Per què plores?” Li pregunta l’Ada. “No ha estat bona idea dir-t’ho i ara m’odiaràs.” “Au va, calma’t. Una pregunta, ja comptes que sóc verge?” A la Lídia se l’il·luminen els ulls. “Si, es clar, però això no és problema.” “Però, pel que he llegit, s’ha de trencar el ...” L’Ada dubta de fer servir la paraula. “l’himen.” Li completa la Lídia. “Sí, això. I com ho farem? I que hauré de fer jo? I què dirà el teu marit? I això no és trencar la fidelitat? ...”
La Lídia, atabalada per les preguntes, la talla “Para, para, una pregunta darrera una altra. És infidelitat si un el fa d’amagat de l’altre, en aquest cas jo li faig un regal, el meu marit estarà content, jo estaré contenta i tu espero que també. Pel que has de fer no pateixis, al principi t’anirem guiant, i quan menys t’ho esperis seràs tu la que facis coses. Pel que fa a l’himen no pateixis, no hi pensis.”
La Lídia calla, espera que l’Ada digui alguna cosa, l’Ada se la mira. “Nosaltres dues també ...?” “També.” Li respon la Lídia. “Però això serà una vegada i prou o serà per sempre?” La Lídia se la mira amb un punt de malícia i li mormola. “Pel moment serà una sola vegada, però desprès podem parlar ...”.
A L’Ada se li dibuixa un somriure. Mira a l’entorn assegurant-se que no hi ha ningú conegut, abraça a la Lídia i li fa un peto als llavis. “Espero que això no sigui infidelitat”. Li diu somrient a la Lídia. ”Tranquil·la li explicaré al Joan en el seu moment, ara espatllaria la sorpresa.”
Nota de l'Autor: Com podeu preveure la Lídia i l'Ada s'aniean a donar un volt per l'altre bloc.
4 comentaris:
doncs res, jo també aniré a donar un tomb per un altre blog je je je
Enhorabona per la continuació. Enhorabona per mi que ja ho esperava amb impaciència. La cosa es posa interesant.... M'agradaria dir que m'has donat una idea per l'aniversari del meu marit, que precissament és avui, però la veritat em sembla que no li agradaria, o.... potser sí.....
Lant: hauràs d'esperar una mica
Plugim: Anima't i proposa-li, us ho podeu passar bé ;)
Vinga que la cosa va avançant... M'hi tens enganxada tu!!!
Publica un comentari a l'entrada