dijous, 2 d’abril de 2020

2020-04-01

Un nou mes i un dia més de confinament, el temps ajuda a no voler sortir, tot i això trobo a faltar estar al despatx ... sembla un acudit ... me'n recordo d'uns dibuixos animats de la infantesa, avui serien políticament incorrectes, on tothom es lamentava perquè no plovia, fins i tot un borratxo de nas vermellós demanava "aigua!" fins que començava a ploure i tots reien i ballaven, però el borratxo en tastar la primera gota es queixava tot dient "puaj! Aigua!".

No és del tot el meu cas, la meva feina m'agrada i no vaig a disgust al despatx, però sembla com si el fet d'haver de treballar a casa fos més feixuc que haver de desplaçar-se cada dia pràcticament dues hores.

Avui he tingut una reunió, telemàtica, amb els italians, jo sol amb ells havent d'explicar tot en anglès ... no sabeu quin patiment ... tinc un greu problema amb els idiomes i és que en sóc perfectament conscient del malament que els parlo.

Tot i així sembla que me n'he sortit, que m'han entès, i que jo els he entès a ells, és la corroboració del que diu el meu tiet, "millor un sol idioma i que sigui el nostre", per a ell "el nostre" és el castellà, àlies espanyol, i mira que ell és gallec però va abandonar la seva llengua com si fos un pecat.

Va estar prop de dos anys a Alemanya i no va aprendre ni un borrall d'alemany, en una època on els que tornaven i havien après l'idioma teutó deixaven de treballar a peu d'obra i passaven directament a les oficines perquè sabien idiomes i podien parlar amb l'estranger.

Ell va tornar i es va quedar a peu d'obra, fins i tot quan la mare es va treure el graduat va fer alguns comentaris dissimulats malmetent, pèrdua de temps, quina falta li fa, ... Per sort estàvem nosaltres, orgullosos de la mare. I s'ho va treure.

I ell va haver d'anar a Aràbia a treballar a l'obra, i tampoc no va aprofitar per aprendre res, en una època en que saber àrab era un plus important. Però com deia el savi Mariano, "los españoles son mucho españoles y muy españoles".

Pensava que aquests anys passats havien estat durs, se'ns van anar el meu cunyat el Narcís amb un càncer fulminant, generalment la gent amb la síndrome de Down viuen menys que la resta, però en el seu cas va ser dur, molt dur. Desprès el tiet Narcís, que tiet ho havia estat del meu sogre, se'n va anar amb vuitanta-i-tants anys, sols li quedaven la meva companya i la seva germana, no tenia fills i tampoc germans.

I després la mare, la mare ens va deixar aquest mes farà un any, va caure i es va trencar el maluc o es va trencar el maluc i va caure, sembla que els metges estan més per la segona opció, la van ingressar i va començar una baixada en picat, no aconseguíem que revifés per portar-la a casa fins que, prova rere prova li van torbar un càncer al pàncrees.

A la seva edat ja no operen, tot i que si ens hagessin donat l'opció l'hauríem agafada, i la realitat ens va demostrar que teníem raó dos anys de patiment, ella, el pare i nosaltres.

No hi ha res més dur veure una persona que havia bregat amb quatre fills i vuit nets a més de nebots i alguns amics i acoblats, no poder-se netejar ella mateixa, que l'hagéssim de canviar, dutxar, netejar, treure-la del llit per seure-la a la butaca, moure-la de la butaca a taula per menjar, i això fins que ja no es va poder moure del llit.

Jo estava amb ella i el pare el seu darrer dia a casa, aquell dia ja pràcticament no va menjar, es queixava de dolor i pràcticament no podíem ni tocar-la. El meu fill havia vingut a buscar-me, s'havia portat el cotxe a la feina i ara m'havia de recollir i tornar a casa, quan va arribar ja esperàvem l'ambulància.

El sanitari de l'ambulància ens ho va avançar, ho va fer de tal manera que no ens vam ni adonar, però va quedar clar que la mare ja no tornava a casa, en poc més d'una setmana se'n va anar, adormida, sense més dolor, poc o poc.

I ara estem aquí, tancats a casa esperant que acabi un confinament que ha d'evitar més morts, això sí alguns ho passen millor que d'altres, i penso en el "pobret" Rei de Tailàndia, per posar un exemple.

3 comentaris:

XeXu ha dit...

M'has fet pensar en la meva iaia, que va passar molts anys al llit sense poder valdre's per ella mateixa i perdent cada cop més facultats fins que gairebé no parlava ni reconeixia els membres d ela família. Els humans solem tenim un final de vida una mica galdós. Em preocupa molt més això que la mort pròpiament dita.

Joana ha dit...

Sí, tenim el costum de no acabar massa bé. Doncs si has opgut parlar amb els italians en una reunió per skype, enahorabona!!!!

Josep B. ha dit...

Xexu: La mare ens va reconèixer fins al darrer moment, per això també era més dur pensar que era plenament conscient de la seva situació. Però com tot en aquesta vida fa de mal comparar, a la fi és el que pateix el que se'n va més el que pateix el que es queda. Tot i això friso per tenir el final de l'avi, desprès de dinar va dir que es sentia malament, se'n va anar a fer una becaina i ja no va despertar.

Joana: No era exactament Skype, se'n diu Teams, però a la fi n'hi ha molts, Els dos dits de Microsoft, Meet i Hangouts de Google, Zoom ... A la fi programari per mantenir converses, a la llarga el substitut dels viatges de negocis